No hi ha sobirania sense territori, per això tampoc no té sentit parlar de sobirania de les ciutats, sinó de sobirania territorial. A la ciutat no es pot satisfer la sobirania en tant que no és capaç de donar resposta a la tensió societat – naturalesa, és a dir, la ciutat no és capaç de produir tot allò que necessita per a sobreviure. És per això que reivindiquem que no es poden entendre les ciutats com a elements aïllats, sinó que aquestes han d’establir una relació interdependent amb el territori.

Els canvis climàtics ja són aquí i, entre les diferents preocupacions que hem de tenir presents i analitzar, cal atendre a unes primeres reflexions. Serà més difícil la producció d’aliments? A quines persones afectarà més? El canvi climàtic ens planteja dos grans reptes: la mitigació, que té com a objectiu reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, i l’adaptació, que tracta de fer front a les conseqüències inevitables que es produeixen amb el canvi climàtic. La producció d’aliments està enmig d’aquesta cruïlla, ja que és l’activitat humana que més contribueix a les emissions i la més vulnerable a l’efecte del canvi climàtic.

En el nostre context d’agricultura mediterrània, els reptes s’aguditzen per la dependència de recursos importats i l’amenaça de la desertització. L’adaptació a aquests canvis, ja presents, troba moltes respostes en la sobirania alimentària i en l’agroecologia, dos conceptes íntimament lligats que ens permetran decidir i executar com, quan i per a qui produeixen les nostres terres, així com garantir el dret a l’alimentació tant a la població actual del territori com a la de les generacions futures. A la vegada, permetran reduir la nostra pressió als territoris coneguts com a països del sud, tot teixint aliances a favor del dret a l’alimentació de tots els pobles, a la preservació de totes les cultures i creant un planeta amb més resiliència al canvi climàtic en tot el seu conjunt.

L’actual model agroalimentari globalitzat sota polítiques neoliberals ha forçat a la competitivitat entre totes les persones vinculades a la producció agroalimentària. En moltes ocasions hi ha aliments que viatgen molt lluny per vendre’s , quan es podrien produir al mercat local. A la vegada, el mercat està inundat de productes llunyans… Hem perdut la capacitat de decidir com produir. Un exemple és l’alimentació del bestiar, que s’alimenta amb soja que arriba de molt lluny (fet que fa disminuir la superfície que es dedica a produir aliments bàsics en aquell territori), depenem de llavors i de planter que en la majoria dels casos no podem reproduir, del petroli per a maquinària a costos molt elevats, de fertilitzants i de plaguicides.

Davant de les nostres demandes i reivindicacions rebem una vegada i una altra solucions que són una volta de rosca més al mateix sistema (més intensificació, mercats externs, transgènics, etc.), ens venen nous paquets agrícoles per produir mercaderies més barates, amb més deutes i el treball agrícola  cada cop es paga pitjor i es valora menys.

Aquesta agricultura que està portant a la gent del camp a un atzucac és la mateixa que rebutja una bona part de la societat. Cada vegada són més les persones que es preocupen per consumir aliments de la terra, sans i segurs, sense residus químics. S’organitzen en grups de consum per poder aconseguir els aliments de manera directa sense dependre de tot el sistema que s’articula al voltant de la compra-venda de la producció agrícola com a mercaderia.

És en aquest context on la proposta de la CUP encaixa perfectament amb la proposta de la Sobirania Alimentària, amb la defensa de dos objectius irrenunciables i indivisibles: produir aliments sans per a la població local, a la vegada que es garanteix una vida digna per als qui proveeixen els aliments i per al seu entorn.  Treballem per  establir polítiques i eines que, col·lectivament i de forma democràtica, afavoreixin els sòls, els mars, la biodiversitat, la cultura i l’economia de les persones i dels pobles, tot fomentant un equilibri territorial, més divers, més ric, més sa i més just per a totes les persones.

En clau municipalista cal apostar per iniciatives que donin resposta a la pobresa alimentària i que promoguin l’apoderament de les persones en situació de vulnerabilitat, així com incorporar elements del paradigma de la Sobirania Alimentària. Cal recuperar i promoure la producció i els vincles de proximitat, potenciar mecanismes per resoldre l’emergència alimentària, fomentar l’economia solidaria i el consum responsable, i apostar per l’educació alimentaria.

Inspirat i basat en les publicacions de la revista Sobirania Alimentaria.